Abans del Nadal, a classe parlàvem sobre la mesura i la dificultat d’estimar-la. Dèiem que això d’estimar costa molt, i ho vas adquirint amb l’experiència. Per exemple: quant de sucre per aquest pastís? Quanta farina? Quants fideus de sopa per aquest caldo? Les àvies i les mares, generalment, ho fan a ull o utilitzant mesures no convencionals com ara tants de iogurts, cullerades (soperes, culleradetes, etc.), punyats, entre d’altres.
Doncs bé, realment estàvem encertats. Quan parlàvem d’això em va venir al cap una anècdota on puc afirmar que realment, l’estimació és molt difícil, hi ha que educar-la, entrenar-la i que l’experiència et va ajudant a ajustar-la a la realitat (vaig pensar posar-ho al bloc però havia de buscar la foto a l’ordinador però no l’he trobada encara que he buscat una que es sembla a Internet).
La història va ser així: a ca meva cuinen, normalment, la meva güela o la meva mare. Si no hi són cap de les dues, ho solen fer alguna de les meves dues germanes grans. Jo molt poques vegades he cuinat (llevat de fregir carn, truites, pizzes, pastissos, galetes i poc més). Però, què va passar? Que ens vàrem quedar a casa només 4 germans: jo, la més grossa, i els tres petits (18,13 i 11 anys). havia de cuinar sopa. Fàcil, veritat? Jo vaig demanar com la volien (a casa hi ha molta diversitat de gustos: alguns la volen més espessa, altres amb més caldo,...). Em varen dir espesseta.
Així doncs, jo em vaig disposar a fer el menjar: vaig posar el brick de caldo i quan ja bullia, només havia de posar els fideus (de fet eren puntents meravella). Però, quants de puntets? Primer vaig ficar la meitat del paquet (250gr) però jo remenava i veia massa caldo i poca “substància”, així que vaig ficar-ho tot sencer. Si, ja vos podeu imaginar com va quedar la sopa quan va créixer! Jo, la vaig servir igual (no tenia res de caldo, era només puntets) dient: l’havíeu demanada espessa, oi? (de segon havien croquetes). Vaig servir els plats (amb dues cullerades per persona). I va passar allò impensable: el meu germà, de 18 anys, que menja... (bé, vos podeu imaginar com menja un adolescent d’aquesta edat que fa esport...), quan duia la meitat va dir: NO PUC MÉS! Estava ple! Vàrem riure moltíssim i des d’aquest moment, a casa sempre surt la conversa o el comentari: “la sopa de Marta”, “Sí, que va aconseguir tipar en Juan”, “Us acordeu? Era sopa sense caldo!”. I coses així.
Volia contar aquesta anècdota per deixar clar que realment estimar és difícil i es necessita l’experiència de la vida per anar aprenent a “agafar el truquillo”. Si ara hagués de fer una sopa, no ficaria un paquet de fideus sencer!
Per altra banda, l’altre dia estava amb la meva germana petita (13 anys) rentant els plats després de menjar. Jo estava escurant i ella recollia i guardava el menjar que va quedar a la taula. Per guardar-ho, va treure un tapa-huet (tuper, tuper-ware, carmanyola, “fiambrera”). Em va demanar: creus que hi cap? Jo li vaig contestar que no, que faria falta un de més gros. Li vaig dir quin agafar i va cabre tot justet.
Amb aquest exemple vull mostrar com, per aquest procediment de la vida diària (guardar allò que ha sobrat del menjar) també fa falta estimar. Però, ara si que puc dir que en això si que tinc experiència!
Martirio! la meua sopa és moltes vegades com la teua!
ResponEliminaXD